Ricardo Naise - De la sombra y el anhelo - Cómplices de un drama
Home / Cmplices de un drama

CÓMPLICES DE UN DRAMA
(algunos fragmentos)

.

Libro-secuencia realizado con Jordi Vallès y presentado en 1984 en la Ciudad Condal (Caixa de Barcelona) y en 1985 en los Reales Alcázares de Sevilla.

.

AMOR/SABER: “TODO UN ESTAR SOLO”

(Una reflexión en torno a Cómplices de un drama, de Jordi Vallès - Ricardo Naise)

María Antonia Blesa (Sevilla, febrero 1985)

.

“Lo que funda la actitud poética es la confianza dada en las conciliaciones naturales, en las coincidencias, en la inspiración”.

G. Bataille

.

El pensamiento creador es incondicionalmente afirmativo. Incluso el concepto más negador establece un nudo de significaciones, una red para el triple salto. En esta farsa de dominios sigue atormentando subterráneamente el resto (incluyo las conciliaciones de aquello que, alejando, llamamos naturaleza).
La Confianza no excluye el peligro sino que lo aproxima. La emocionada constatación de lo que sucede en el “templo” de la historia y, sin embargo, irradia hacia las zonas difíciles del ser, la inteligencia de ese tiempo radicalmente distinto es lo que llamamos propiciación o arte.
Para mantener ese tiempo abierto he dado prioridad al hecho inextricable de la complicidad de los personajes antes que al drama que la representa, y así la he aventurado en palabras que aluden, creo, sin herir, a aquello que comprendemos o creemos comprender.

AZAR

Pudiera ser que el rigor que aflora en nuestros más libres pensamientos, fuera idéntico al del cálculo no más secreto que encadena nuestros deseos. Rigor que regiría igualmente el atroz, por implacable, uno tras otro de nuestros pasos.
De tal forma... el ojo que abarca el espacio y el oído que lo escruta revientan de sentido. Pudiera ser que este rigor sea lo que llamamos el azar.

PUERTOS

Y bajan a los puertos... El aire caliente que el suelo desprende incendia las cosas. Incendia el pensamiento como cosa también expuesta a la mirada. Pues el pensamiento hace que todo aparezca insufriblemente posible, con una realidad que burla toda penetración y todo cálculo.
Ese es el límite efervescente, dúctil, a la imaginación y al deseo.

SILENCIO

Escrutando los límites absortos de todo lo que existe... silencio.
Tótem erguido en la llanura sin sobresalto: donde va a beber el oído las sentencias o a sorprender el fondo siempre hostil de lo vivo y lo no vivo.
Espacio muy real donde fluye la razón/sueño.

HORIZONTE

La muerte es terrible sólo por su relato. Una carta invertida, un signo para todo. Ahora miras el trazo exacto que tu imaginación hace del horizonte, y eso te consuela. Pero la luz sorprende la forma desahuciada, la retuerce, la cruza..., la multiplica en una proliferación absurda. Una voluptuosidad que ya es vida.

MEMORIA

Libres de la previsión de los oráculos: aman
Vuelco del tiempo del lado del deseo. Razón suficiente es tu vocación de agua y la contemplación atenta que deshace los nudos de hierro de tu historia.
Has comprendido que si la invención ordena el paso de los días, has de inventar el día mismo: también la memoria está en suspenso.

TRAVESÍA

Enterradas las opacas especulaciones sobre el destino del hombre, se ha emprendido la travesía. Búsqueda hacia atrás o hacia adelante de la razón del gesto inexcusable y la pérdida continua.
Instante afilado cruzando la negra selva de signos.
No hay reposo, y la emoción contenida habla ya del hallazgo.

VENTANAS

En ese dintel descansa el codo del pensamiento más ferviente, más atormentado.
Nubes, y ahora lluvia, y luego la luz deshaciéndose en escamas sobre el mundo. Y toda esa arquitectura traspasada por un ojo hambriento que ninguna metafísica aplaca.

TALISMÁN

Este es el único objeto de veneración: roca o metal grabado en el horizonte mismo del deseo. Y ese trazo violento o esa palabra que parece surgir de la forma reciente, no es sino el resultado de la reflexión. Porque aquí donde el miedo impone sus dioses de mercado se ha decidido crear. Hostigar al ser hasta llenarlo de peligro.

ENCANTAMIENTOS

Se ha trazado un círculo en torno a un fuego, y todo espacio lo ejemplifica y bulle.
Para poder sentirlo todo en su principio se han pronunciado nombres de enigmático fondo y se han pulido signos en una turbia arena.
Así, la vida invocada tensa. Tensa cada vez más el corazón ya exhausto.

.

EL LLINDAR DE LA SENSIBILITAT

.

(Viatge en tres actes a través dels poemes de Jordi Vallès y les imatges de Ricardo Naise)
Josep Miquel García

.

PRELUDI. (Com la poesía la pintura).

Per tal d'emprendre aquest viatge, passeig a l'entorn d'una simfonia de visions, cal buidar l'equipatge de concreccions, i endur-se tan sols per l'aventura del desig d'obrir els ulls a l'interior de l'aparença. El viatge no és tan sols”estar” en el món, sinó que ens convida a descobrir la inquietud del desconegut, l'inesperat i l'incert, esdevenint pel seu trajecte símbol del sommiat, de l'irreal, del sublim. El viatge a través de les imatges ens acosta al món de les idees, deslligant aquestes de les formes... cal endinsar-se dins la imatge de l'espill per situar-se entre les dues aigües de la realitat i els conceptes, i ésser alhora mirall i representació.
El destí del viatge no és doncs l'arribada, sinó que el camí, veritable subjecte, allunya en la intensitat del viscut del principi i de la fi, per bé que els passos, rellotge del temps, ens indiquen el passar.

Naturalesa i realitat !quin diccionari més complet per aquell que llegeix en les seves paraules! Poesia i Pintura, quin abecedari més adient per encetar el camí. Com la Poesia la Pintura; en tant que sistemes que per damunt de les unitats d'acció, espai i temps, tenem capacitat d'evocació i símbol, la Poesia representa i la Pintura parla; en tant que ambdues poden explicar i inventar, la Pintura escriu i la Poesia pinta. No més cal per entendre-ho que tu –viatger– hagis buidat de l'equipatge els limits de la realitat, i facis costat al lindar de la sensibilitat.

.

I ACTE. (La imatge de l'ascetisme).

Les rimes i els versos, imatges i textos, són ací el vehicle que ens porta endavant. El narrador en fa de guia, testimoni del decurs del temps o imatge del temp mateix, i ens dóna la clau del bosc per endisar-nos en aquest fulls que, plana a plana, escriuen el sí de l'aventura.
Fent ús del verb i la paraula visual, ens diu de bon començament que aquell que va més enllà de les coses, cercant les seves essències, viu sempre al límit, i que l'Art i la Bellesa, per ésser la plasmació més ferma de l'ideal i dels conceptes, situen aquell qui vulgui fer amb ells aquest viatge, en un estadi transcendent i irreal, si entenem per la realitat les coses com són.
Sabem doncs que el que passarà endavant no seran explicacions, sino símbols i al-legories, inmerses sota la fesomia de les imatges i les paraules. No res més que Poesia i Pintura.
Tot seguit, després de l'advertiment, el narrador testimoni desapareix, i d'esquena a la realitat, ens presenta els herois, passatgers del seu argument. L'un princep del temps, solitari i poeta del seu destí, desitjós de prendre el vol i viatjar pels infinits, i l'altre, cap d'Eros, melangió i havedor del secret del fil d'Ariadna.
Arribem així al primer paratge on el temps i el desig es trobem. La naturalesa és vertical i els símbols ens acosten a la meditació, l'ascetisme, i la identificació de la naturalesa amb la força del destí. Res no ens indica altra cosa que la soletat hi sigui present. El viatge no ha fet més que començar, i cadascú ocupa ja el seu lloc. A Montserrat els heois han descobert la necessitat de viatjar plegats.

.

II ACTE. (La mística del superflu).

Els poetas però –ja ho deien els clàssics– no poden caminar amb la bellesa sense estar enlluernats per la passió i l'ànsia d'ésser estimats; innocència i forma porten a l'embriaguesa i al desig, dirigint l'esperit noble vers el delicte del sentiment.
En aquest pas l'ascetisme del primer estadi –el natural– porta els herois a l'art com mimesi de la naturalesa i re-creació d'ella mateixa. Fruit de la nova situació simbolizada en l'arribada a Sevilla, donem pas al superlatiu... A Sevilla i Grècia he vist el Sol... llum que torna la solitud del xiprer en l'esclat de la vida de la corba barroca, la vanitat, la mística de la imatgeria, i aixi l'adaggio esdevé andantino, que escolten tots dos folls de la plasticitat, navegant per arquitectures i tautologies, pendents però del destí que segueix el lent camí de les seves ombres.
L'escenografia efímera participa entre l'orient i l'occident de la fruïció. A Sevilla s'adonen que la soletat pot ésser compartida.

.

III ACTE. (A la fi les cúpules de Venècia)

Només resta doncs el darrer esglaó del viatge, el sommiat punt d'arribada on l'Art i la Naturalesa es confonen en una identitat, on la realitat s'acosta als conceptes, i aquets es formalitzen i es presenten a l'abast dels herois. El reflex de la mitja lluna damunt la superficie de la mar esdevé un vaixell que els mena a port.
No endebades el vent ha bufat cap a Venècia, personificant en ella els límits del sublim, la sensualitat, l'estètica i la puresa dels conceptes... sense tocar de peus a terra, voltada de l'aigua que l'aïlla del concret, amb les llums del Tiziano i Veronés, els reflexos de les cúpules, i el pas del temps que s'atura a cada instant. L'art ha creat una naturalesa sublim, i els herois ho demostren convidant a transgredir-la.
En baixar el teló i tancar les planes del llibre, el narrador/testimoni ens indica novament la tria: per viatjar cal obrir tan sols els ulls a l'interior de l'aparença.
“Rebent el buf càlid del siroco, ajegut damunt els tous coixins, el viatger (Von Aschenbach) tancà els ulls per gaudir d'un llanguiment tant dolç com desacostumat que començava a posseir-lo. La travessia serà curta –rumiava–.!Tant de bol que durés per sempre! Lentament un suau balanceig anava tornant al soroll, les veus...”.
Altra vegada s'ha materialitzat ací l'engany de les imatges, i alló que eren lletres i pintures damunt el papers han esdevingut personatges i paraules, i aquests, pel seu diàleg amb l'espectador, han donat suport a un espai que, trascendint el discurs, estableix una història de conceptes i uns objectes plàstcs i estètics.
L'Art és doncs pensament, o un mitjà per pensar, i la poesia i la pintura el seu vehicle.
Com la poesia doncs la pintura. Com Jordi Vallès, Ricardo Naise.